26.12.12


El deseo

No quiero la eternidad,
la trama interminable
de una roca que confía
día tras día
en la duración perpetua.
Quiero ser lo que pasa:
la leve nube blanca
que se deshace en el espacio,
la humareda de un reactor
en el cielo vacío y claro.
No me agrada ni me seduce
vivir después de haber vivido.
Antes prefiero el relámpago
que rasga el cielo sombrío,
una hoja de álamo
en el suelo de un viaje
y la lluvia fugaz
que cae sobre las ciudades.
Prefiero un vuelo de pájaro
a todo cuanto es eterno.
A todo lo que perdura
prefiero lo que perece:
la sombra fugitiva
en el día luminoso
de los narcisos y las rosas;
los instantes que rigen,
en la noche indecorosa,
el amor de los amantes,
sus gritos, sus gemidos;
el pétalo fugaz
herido por el otoño.
Me conformo con el trayecto
entre una puerta abierta
y una puerta cerrada
en plena madrugada
o en la más cándida mañana.
Mi Dios es relámpago,
el breve resplandor
que precede al gran sueño.
Me niego a durar
y a permanecer.
Nací para no ser,
para ser el que no es
después de tanto soñar,
después de tanto vivir.

Lêdo Ivo, Plenilunio
(Trad. Martín Lopez-Vega)

Imagen: Paisaje, Amadeo de Souza-Cardoso
Música: Eleni Karaindrou, Lento largo
http://www.youtube.com/watch?v=OOUJu0VvKdI

9.12.12


TAMBÉ



Jo també evoque Súnion, i Carles Riba em deixa

compartir la nostàlgia, una sal exaltada.

El teu cos em féu lliure, o tu em vares fer lliure.

Damunt els nostres cossos volaven els llençols,

volaven els coloms en el cel del crepuscle.

Oh Súnion! Jo t’evoque, evocant aquells dies.

Era la llibertat i era la plenitud,

i era tota la vida corrent dintre les venes.

Oh Súnion! He viscut. Incorporat a penes

sobre la teua llarga nuesa, en la terrassa,

vaig beure a glops la brisa. Fores feliç, mirant-me.

Recordem, de vegades, aquells dies enormes.

Darrere, la ciutat, el blau extens del mar.

Home ja simplement, elementalment home,

Sobre la teua fresca elementalitat.

Oh ciutat, oh ciutat dels dies humiliats,

De la rosa rompuda en la boca innocent!

Oh dies sense objecte i vida sense objecte,

hores amunt i avall alternativament,

el vi barat, l’amor barat, la boira extensa!

Damunt els nostres cossos volaven els llençols,

els llençols eixugats amb la brisa salada.

Un al costat de l’altre, i completament nus,

sobre els taullels d’aquesta terrassa –conilleres,

fils s’entendre la roba, les teules robellades–,

i per damunt nosaltres tot el cel, el crepuscle,

la gràcia dels coloms que sàviament volaven.

Parlàvem lentament, entre pauses llarguíssimes,

i creuava el crepuscle, com un peix, un fulgor,

i evocàvem cisternes, aljubs, mirant el cel,

i havíem recobrat l’adorable impudor

des d’on podíem veure tot l’esplendor de Súnion,

la plenitud volguda, la llibertat, la vida.

Se n’eixien els versos dels calaixos, corrien

del passadís, com l’aigua queien pels escalons.

Hòmens prudents i d’ordre s’aturaven, sorpresos.

Se’ls apagava el puro i no tenien foc.

Un crit de ¡gol! Omplia tot el cel del diumenge.


Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles

Imagen: Cabo Sounion, Carl Rottman
Música: Notis Mavroudis
http://www.youtube.com/watch?v=w6V5X7OCndc

2.12.12


Atravesar la casa
para imaginar planetas,
ésa fue la otra parte del pacto
que no cumpliste.

Saber que se tiene miedo al juego,
pronunciar dragones,
contar destinos.

Se van los días, las tardes,
rabia en la laca de las uñas.

Y nos queda una última bala
en el bote de perfume
para franquear el paso,
pedir permiso,
seguir las huellas.

Pero se van las noches a golpes perfumadas.

De tanto aire, se van.

Sara Herrara Peralta, Hay una araña en mi clavícula (Ed. La Garúa, 2012)


Imagen: Frida Kahlo, "Allá cuelga mi vestido"
Música: Rodrigo Leão, Mar estranho
https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=7W8e9m1XoWY