TAMBÉ
Jo també evoque Súnion, i Carles Riba em deixa
compartir la nostàlgia, una sal
exaltada.
El teu cos em féu lliure, o tu em vares fer
lliure.
Damunt els nostres cossos volaven
els llençols,
volaven els coloms en el cel del
crepuscle.
Oh Súnion! Jo t’evoque, evocant aquells dies.
Era la llibertat i era la
plenitud,
i era tota la vida corrent dintre
les venes.
Oh Súnion! He viscut. Incorporat
a penes
sobre la teua llarga nuesa, en la
terrassa,
vaig beure a glops la brisa. Fores feliç, mirant-me.
Recordem, de vegades, aquells dies enormes.
Darrere, la ciutat, el blau extens del mar.
Home ja simplement, elementalment home,
Sobre la teua fresca elementalitat.
Oh ciutat, oh ciutat dels dies humiliats,
De la rosa rompuda en la boca innocent!
Oh dies sense objecte i vida sense objecte,
hores amunt i avall alternativament,
el vi barat, l’amor barat, la
boira extensa!
Damunt els nostres cossos volaven
els llençols,
els llençols eixugats amb la
brisa salada.
Un al costat de l’altre, i
completament nus,
sobre els taullels d’aquesta terrassa –conilleres,
fils s’entendre la roba, les teules robellades–,
i per damunt nosaltres tot el
cel, el crepuscle,
la gràcia dels coloms que
sàviament volaven.
Parlàvem lentament, entre pauses
llarguíssimes,
i creuava el crepuscle, com un
peix, un fulgor,
i evocàvem cisternes, aljubs,
mirant el cel,
i havíem recobrat l’adorable
impudor
des d’on podíem veure tot
l’esplendor de Súnion,
la plenitud volguda, la
llibertat, la vida.
Se n’eixien els versos dels
calaixos, corrien
del passadís, com l’aigua queien
pels escalons.
Hòmens prudents i d’ordre
s’aturaven, sorpresos.
Se’ls apagava el puro i no tenien
foc.
Un crit de ¡gol! Omplia tot el
cel del diumenge.
Vicent Andrés
Estellés. Llibre de meravelles
Imagen: Cabo Sounion, Carl Rottman
Música: Notis Mavroudis
http://www.youtube.com/watch?v=w6V5X7OCndc
.jpg)