Jo soc la veu que han fet la veu d’uns altres 
desteixint balbucejos, remors i altres consignes, 
i si em tremola el llavi com li tremola a uns altres 
és per haver admès l’eco d’un esperit-diable 
que ha corsecat el coll amb tanta i tanta cendra. 

 
Soc la veu i la cendra, i ja m’hi fot 
no poder encomanar cap altre encant més alt, 
tanmateix puc jurar que encara em vibra amb força 
el puny quan s’afaiçona pel nervi i per l’espasme, 
vull dir, no he mort del tot, no he diluït encara 
la veu entre les veus, la cendra entre les cendres,
i mastego encenalls per escopir l’incendi: 
jo soc la veu d’uns altres que frisa per cremar-se
i per cremar els ignífugs fragments de morals fetes.

Manel Marí