ILLA DESERTA
Illa
sola amb el vent!
Vent més profund que l'aigua: semblen dormir-hi móns errabunds que ens reclamen. Mentre els ulls no cloem, només terra inhumana ens acull; dintre els ulls, l'illa deserta és pàtria. Nàufrags de cap vaixell, haurem de fer-hi estada, nus, amb el sol delit de l'ànima salvant-se. Pobres de cap tresor, enfondirem les balmes del bes, i els mots daurats del qui admira i parla. Vivents de cap futur, recorrerem les platges pures i els fers morrots, cercant una esperança. Però serem del vent, servint, sense adonar-nos-en, el seu aeri pas i el crit que a penes danya: vesprals amb ell, enduts damunt l'estesa amarga; marins amb ell, tornats al penyalar implacable, sol, on l'amor no riu, només creix i s'exalta i construeix ciutats amb somnis arrencats al fons perdut dels aires. |
|
Carles Riba
Imagen: Viento entre el árbol, Van Gogh
Música: Brother wind march, Jan Garbarek
1 comentario:
Hermoso poema. Y ese árbol inclinado en la dirección del viento es lo que los alemanes del Norte denominan "Windflüchter" que literalmente significa "fugitivo del viento"... Hermosos y nostálgicos recuerdos.
Gracias.
Publicar un comentario